Arribat als cinquanta anys lo comte Antoni se volia treure muller.
- Angelet, vine, corri! - avisa el comte. I Angelet, lo camarer, arriba.
- Què té, senyor comte?
-Angelet, és menester que jo me trobi una muller.
- Senyor comte, vostè m’ompli d’alegria.
- N’estic content, Angelet, n’estic content. Així que, vés on tu saps, i torna de pressa amb una muller per a mi.
- Senyor comte Antoni, i d’on la trec, jo, aqueixa muller?
- Angelet, no siguis tonto, o és que sés casat d’així temps assai, que ni te recordes com se fa?
Angelet no li respon i se’l mira a boca oberta.
Lo comte continua: - Avisa ta muller, fes lo plaer. Si tu no te recordes, ella sí que se recordarà.
Mariütxeta arriba en un moment.
- Marit meu, Angelet, què hi ha? Senyor comte, digui vostè!
- Venim al gros, no perdem temps, Mariütxeta, me vull casar.
- Qui contenta que só, senyor Antoni. I qui siguerà la ditxosa, qui li siguerà muller?
- Això no el sé. A mi no m’importa, busca-la tu, si te fa plaer.
- Què diu, senyor comte? Lo matrimoni nostre l’havien combinat lo pare meui el pare d’ell - diu la camarera indicant el camarer. - Però vostè, que és noble i ric, se la té de triar la dona, dic jo! Se la té de triar entre les belles, entre les bones.
- Això que me dius, no me desagrada, faré un anunci.
- Aquesta sí que és genial. Una crida en cada u dels deu castells que vostè té.
- I véurà, senyor, veurà, la fila de belleses que se presentaran.
Aquella nit, el comte Antoni se posa al llit i somnia. Somnia content la cara dolça d’aquella que li siguerà muller.
Content com una pasqua, lo comte Antoni s’aixeca en temps en temps, segur que una cua de belles joves ja està picant al portó.
- Angelet! - diu. - Abaixa el pont i fes-les entrar una a una.
- Senyor comte...
- Aiò, fes entrar la primera.
- Senyor comte, no hi ha ningú, a la porta del castell.
- No és possible, mira de l’altra entrada.
- No hi ha ningú ningú - confirmen Mariütxeta i Angelet.
- Ningú ningú... Això vol diure que no hi ha dona que me vulgui - pensa desconsolat lo comte Antoni.
Però, no és veritat que ninguna el vulgui, perquè Pauliqueta, la germana gemela de Mariütxeta, era de visita al castell i, com ha vist lo comte Antoni, s’és enamorada a l’acte.
Sol que el comte l’ha presa per Mariütxeta i ne l’ha catxada de mala manera. Pobra Pauliqueta que se’n va plena de tristor. Però, com dieva un anglès, tot és bé lo que acaba bé, i de Pauliqueta s’enamora lo postino.
Com al comte Antoni li expliquen de la gemela, corri a se fer perdonar, i així que la veu, la besa. Sols que Pauliqueta ha ja deixat lo castell, i aquella que ha besat és Mariütxeta. Qui dolor l’escavanada!
Però, com dieva Guillem, aquell poeta anglès de primer, tot és bé lo que acaba bé. I la que ha portat lo postino, és la lletra d’una jove que diu: “Benvolgut senyor comte, jo i les germanes mies, que sem tres, avui no podem venir, que el cavall és malalt. Però, si vostè mos envia una carrossa, demà ja venguerem. I qui sap que una de mosaltres, a vostè no se’l casi! Distintament: Roseta”.